" Yo soy Malala"
A poc més d'un any, el 6 d'octubre de 2012, un grup de soldats talibans, van disparar contra Malala Yousafzai, una adolescent pakistanesa que tornava a casa des de la seva escola a la vall de Swat, en el nord-oest de Pakistan. No es tractava d'un tret casual, perquè la intenció dels talibans no era que fos una mort anònima, sinó una execució exemplaritzant. Per això van irrompre a l'autobús escolar i van preguntar: “Qui és Malala?” abans de disparar-li en el cap.
Però què fa tan perillosa a una adolescent pakistanesa de 15 anys perquè uns barbuts talibans tinguin la necessitat d'assassinar-la?. L'any 2009, dos anys després que els Talibans arribessin al poder i ordenessin el tancament de les escoles per a nenes, quan Malala tenia només 11 anys, aquesta va començar a escriure per a la BBC, sota el pseudònim de Gul Makai, un blog en el qual denunciava la repressió i el sofriment que els talibans infringien a la societat pakistanesa i molt especialment a les dones. El dret de les nenes del Pakistan a anar a escola: aquesta era la seva lluita i aquesta va ser la seva condemna.
Però Malala Yousafzai va sobreviure. I la seva callada lluita, es va donar a conèixer al món sencer. Una de les nombroses mostres és que el setembre passat va ser guardonada per Amnistia Internacional amb el premi Ambaixadora de Consciència 2013. En el seu discurs a l'acte de recollida del premi Malala va dir: “Jo crec que l'única solució és educació, educació i més educació! Amb aquesta poderosa arma podem combatre la violència, el terrorisme, el treball infantil i la desigualtat. Les úniques eines necessàries són un llapis i un llibre per guiar-nos en el nostre camí cap a un futur millor per a totes les persones”
També ha estat nominada per al Premi Nobel de la Pau. Però el passat dia 11 d'octubre l'Acadèmia noruega, la mateixa que fa dos anys va premiar amb aquest mateix guardó al president nord-americà Obama, va decidir atorgar el premi a l'Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques (OPCW). La reacció dels Talibà no s'ha fet esperar. Segons ha informat NBC News, un portaveu dels talibans, Shahidulá Shahid, ha aplaudit en un comunicat la decisió del comitè noruec, i ha afegit "Si tenim una altra oportunitat, la matarem i ens sentirem orgullosos".
Però qui són aquests talibans? Uns bojos barbuts que atempten contra la democràcia i els valors d'occident? Una resposta massa simple per a un fenomen una mica més complex, en el qual convergeixen entramats d'interessos geopolítics i econòmics que escapen de l'abast de la gent corrent.
La veritat és que a aquestes altures, sabem bé que els atacs a la llibertat de pensament, al dret a l'educació en particular i al conjunt de drets humans, no són ni molt menys exclusius del fonamentalisme islàmic.
Com ens recorda Claudia Cinatti, el terme “fonamentalista” es remunta al corrent de teòlegs nord-americans de principis del segle XX els articles del qual van ser reunits en un llibre, conegut com The Fundamentals, que se centraven en la crítica al liberalisme polític i als protestants, pretenent rescatar la lletra de la Bíblia. Durant la Guerra Freda, aquest “fonamentalisme” a esdevenir el corrent d'expressió ideològica dels sectors més reaccionaris de la política nord-americana, caracteritzada per un rabiós anticomunisme. La invocació de valors religiosos com a justificació d'objectius polítics o d'actes que atemptin contra la llibertat i els drets humans, no és exclusiu del món musulmà. Però sí de les tres grans religions monoteistes: el catolicisme, el judaisme i també, per descomptat, l'islam. A “L'Islam Polític” Samir Amin parla de com en l'islamisme, tal com succeeix en el catolicisme, el discurs religiós està al servei de legitimar l'exercici del poder polític i de com aquest resulta clarament complementari al neoliberalisme.
Que el totalitarisme religiós és un gran instrument de dominació, quan està en mans dels poderosos i al servei dels seus interessos ja ho sabem bé en aquesta Espanya hereva del nacionalcatolicisme. Ho saben també els que, a través de la recentment aprovada LOMCE, tornen a ficar els seus rosaris a les nostres escoles.
Però que l'educació, com la poesia, és un arma carregada de futur ho sap Malala Yousafzai, i ho sabem nosaltres. Per això ells l'ataquen, i per això nosaltres la defensarem.
“Jo sóc Malala”, així li respon la jove activista pakistanesa als talibà, en el llibre que la periodista britànica Chistina Lamb ha publicat aquesta setmana. Un valent acte d'afirmació al que se sumaran milers de veus. Perquè tots som Malala.
Però què fa tan perillosa a una adolescent pakistanesa de 15 anys perquè uns barbuts talibans tinguin la necessitat d'assassinar-la?. L'any 2009, dos anys després que els Talibans arribessin al poder i ordenessin el tancament de les escoles per a nenes, quan Malala tenia només 11 anys, aquesta va començar a escriure per a la BBC, sota el pseudònim de Gul Makai, un blog en el qual denunciava la repressió i el sofriment que els talibans infringien a la societat pakistanesa i molt especialment a les dones. El dret de les nenes del Pakistan a anar a escola: aquesta era la seva lluita i aquesta va ser la seva condemna.
Però Malala Yousafzai va sobreviure. I la seva callada lluita, es va donar a conèixer al món sencer. Una de les nombroses mostres és que el setembre passat va ser guardonada per Amnistia Internacional amb el premi Ambaixadora de Consciència 2013. En el seu discurs a l'acte de recollida del premi Malala va dir: “Jo crec que l'única solució és educació, educació i més educació! Amb aquesta poderosa arma podem combatre la violència, el terrorisme, el treball infantil i la desigualtat. Les úniques eines necessàries són un llapis i un llibre per guiar-nos en el nostre camí cap a un futur millor per a totes les persones”
També ha estat nominada per al Premi Nobel de la Pau. Però el passat dia 11 d'octubre l'Acadèmia noruega, la mateixa que fa dos anys va premiar amb aquest mateix guardó al president nord-americà Obama, va decidir atorgar el premi a l'Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques (OPCW). La reacció dels Talibà no s'ha fet esperar. Segons ha informat NBC News, un portaveu dels talibans, Shahidulá Shahid, ha aplaudit en un comunicat la decisió del comitè noruec, i ha afegit "Si tenim una altra oportunitat, la matarem i ens sentirem orgullosos".
Però qui són aquests talibans? Uns bojos barbuts que atempten contra la democràcia i els valors d'occident? Una resposta massa simple per a un fenomen una mica més complex, en el qual convergeixen entramats d'interessos geopolítics i econòmics que escapen de l'abast de la gent corrent.
La veritat és que a aquestes altures, sabem bé que els atacs a la llibertat de pensament, al dret a l'educació en particular i al conjunt de drets humans, no són ni molt menys exclusius del fonamentalisme islàmic.
Com ens recorda Claudia Cinatti, el terme “fonamentalista” es remunta al corrent de teòlegs nord-americans de principis del segle XX els articles del qual van ser reunits en un llibre, conegut com The Fundamentals, que se centraven en la crítica al liberalisme polític i als protestants, pretenent rescatar la lletra de la Bíblia. Durant la Guerra Freda, aquest “fonamentalisme” a esdevenir el corrent d'expressió ideològica dels sectors més reaccionaris de la política nord-americana, caracteritzada per un rabiós anticomunisme. La invocació de valors religiosos com a justificació d'objectius polítics o d'actes que atemptin contra la llibertat i els drets humans, no és exclusiu del món musulmà. Però sí de les tres grans religions monoteistes: el catolicisme, el judaisme i també, per descomptat, l'islam. A “L'Islam Polític” Samir Amin parla de com en l'islamisme, tal com succeeix en el catolicisme, el discurs religiós està al servei de legitimar l'exercici del poder polític i de com aquest resulta clarament complementari al neoliberalisme.
Que el totalitarisme religiós és un gran instrument de dominació, quan està en mans dels poderosos i al servei dels seus interessos ja ho sabem bé en aquesta Espanya hereva del nacionalcatolicisme. Ho saben també els que, a través de la recentment aprovada LOMCE, tornen a ficar els seus rosaris a les nostres escoles.
Però que l'educació, com la poesia, és un arma carregada de futur ho sap Malala Yousafzai, i ho sabem nosaltres. Per això ells l'ataquen, i per això nosaltres la defensarem.
“Jo sóc Malala”, així li respon la jove activista pakistanesa als talibà, en el llibre que la periodista britànica Chistina Lamb ha publicat aquesta setmana. Un valent acte d'afirmació al que se sumaran milers de veus. Perquè tots som Malala.
No hay comentarios:
Publicar un comentario